De tant en tant et trobes sense voler amb una pista que et fa estirar d'un fil fins que acabes trobant informació  que desconeixies al voltant de  tu i els teus.

Això fou el que’m passà fa uns anys quan trobí un tros de paper d’empaperar  taronja de l’antic magatzem de fruites que tenia el meu avi durant el boom de la taronja dels anys 50-60. Jo ja sabia això perquè era algo que sempre s’havia comentat però no mai li havies donat massa importància, però al vore el logotip dins del paper d’empaperar vaig començar a preguntar per eixa part de la xicoteta història dels Soriano, jejejje (pareix el començament d'un capitol de "Los Serrano")

Resultà ser una empresa familiar de no més de 10 persones en els pics de feina de cada temporada, quasi tots ells vinculats a la família d’alguna manera, els homens collien la fruita i les dones la classificaven i encaixaven per desprès transportar-la, vaja, tot dins de lo normal. El que em fa reflexionar  que un tipus de comerç tan menut com aquest donava per mantindre 2 famílies més algun que altre jornal, tot això per mig de la comercialització d’un producte que ara a la nostra terra està devaluat fins al punt que tots sabem que acabarà desapareguent en pocs anys en mans d’un Consell que sols el reivindica per “axuxarnos” el PHN però que en realitat el degrada i el fa morir amb la seua deixadesa.

Però bo! Continuem amb el que parlàvem. Aquesta empresa en un principi tenia el seu magatzem a l’estació de Les Valls, hui en dia, curiosament la nau queda encara en peu, refugi moltes voltes de gent sense casa, i es veu clarament. Ja que la seua paret més al sud es just el mur junt a les vies que es veu al arribar a l’estació de Les Valls quan vens amb la línia Castelló-València. En aquell moment fou un punt clau perquè l’estació realment tenia una funció de transport (no com ara) tant de persones com de mercaderies, existia una andana per aquest fi que va desaparèixer amb la remodelació de l’estació al 2000.

Les coses tan estranyes que a voltes passen. Fa un més li vaig demanar al meu col·lega, “el blavero del Ajo” que estudia disseny gràfic,  que em remodelara el logotip i estirant un altra volta del fil varem descobrir que els nostres avis tenien relacions comercials durant un bon grapat d’anys, ja que l’avi del Ajo tenia camps de cireres a Castell Novo, a l’Alt Palància, i la meua família pujava a collir-les per després comercialitzar-les. Fa gràcia perquè el meu avi pujava a ma mare, que era menuda, a menjar cireres “com una cerda”, i el meu avi li deia; “Mira filla, este home és Soriano com mosatros” ella diu que no recorda cireres tan “gordes com aquelles” i és que a ma mare sempre li han molat les coses mol grosses” jejejeje.

En fí, hi han més coses que contar però això ja és mes confidencial... però bo... ja sabeu alguna cosa mes de mi

Salut i Força!